El ganxet no em relaxava (fins que vaig deixar de comptar punts)
Hi ha una frase que es repeteix a tots els reportatges sobre llana: “el ganxet és com la meditació”. Sí, home. La meva primera cadeneta semblava un filferro. Tan estreta que l’agulla no hi entrava ni empenyent, i jo amb les espatlles a l’altura de les orelles, la llengua fora i el coll fet pols.
Relaxant, el que se’n diu relaxant, no era.
La llibreta dels pals
El meu primer projecte seriós va ser un granny square. Un quadrat, en teoria. El meu va sortir trapezoïdal, i no pas poc: semblava que algú l’hagués planxat en diagonal. El problema era comptar. M’apuntava els punts amb pals en una llibreta, com qui compta dies en una cel·la, i tot i així em perdia cada dues voltes. Desfer, tornar a comptar, desfer un altre cop. Al ganxet, desfer se’n diu “frogging”, per cert. Jo vaig raucar molt aquell hivern.
Un dia la meva mare, que teixeix des d’abans que jo nasqués, em va mirar per sobre les ulleres i em va dir: “deixa de comptar i mira què tens a la mà”. Em va semblar un consell de tassa d’esmorzar. Però ho vaig provar.
El que va canviar (no va ser màgia)
Resulta que el punt baix té una forma. I la vareta en té una altra. Quan aprens a llegir-los —a veure on comença i on acaba cadascun— ja no necessites la llibreta, perquè el mateix teixit et diu per on vas. És com passar de lletrejar a llegir de corregut. Vaig trigar unes setmanes. Ningú m’ho havia explicat així i és el primer que dic ara a qualsevol que comença.
La segona cosa: vaig afluixar la mà. Literalment. La tensió del fil era la meva; quan vaig deixar d’agafar l’agulla com si hagués d’escapar-se, la cadeneta es va obrir i el coll va deixar de cruixir.
I la tercera, que sona a broma però no ho és: vaig posar el tutorial a velocitat 0.75. Les mans de la senyora del vídeo anaven a un ritme impossible i jo pausava cada tres segons. A càmera lenta, de sobte, tot tenia sentit.
Ara sí que em relaxa (gairebé sempre)
Avui teixeixo mentre escolto pòdcasts i hi ha tardes que aixeco el cap i han passat dues hores. Aquest estat sí que existeix, no és cap mite. Però arriba després de la pujada, no abans. A mi em va costar un granny trapezoïdal, mitja llibreta de pals i un coixí que havia de ser manta.
Si estàs començant i el teu tampoc no sembla meditació, no és que ho facis malament. És que ets a la part de lletrejar. Es passa.
I si prefereixes estalviar-te la pujada i quedar-te només amb el resultat, per això hi som les que ja vam raucar quan tocava. M’expliques què tens al cap i t’ho teixeixo jo, amb el coll ja entrenat.
El coixí que havia de ser manta, per cert, encara és al sofà. Ningú no sap que era una manta. Ara tu sí.