Cinc anys teixint per encàrrec: el que ningú no em va explicar

L’abril del 2020 jo no sabia fer una cadeneta.

Ho dic tal qual perquè de vegades la gent es pensa que això ve de família, d’una àvia teixidora i una infantesa entre cabdells. Doncs no: ve d’un confinament, un tutorial a batzegades i la necessitat urgent de fer alguna cosa amb les mans que no fos mirar el mòbil. La primera setmana em va sortir una cosa que en teoria era un quadrat. En teoria.

Cinc anys després visc envoltada de cabdells (quaranta-tres, els vaig comptar l’altre dia fent inventari i me’n vaig penedir a mitges) i això que va començar com una espurna és el meu racó de feina, la meva història i la meva manera de ser al món. Algunes coses que he après i que ningú no em va explicar:

Que el difícil no és teixir. Teixir s’aprèn. El difícil és posar preu a les teves hores sense sentir-te culpable, dir “no hi arribo” quan no hi arribes, i no regalar la feina a base de descomptes per por. Això no surt a cap patró.

Que els encàrrecs són converses. El millor moment no és acabar la peça: és el missatge de tres dies després, amb la foto del menut adormit abraçat al ninot. Tinc una carpeta al mòbil amb aquestes fotos. Els dies torts, l’obro.

Que desfer no és fracassar. He desfet mantes senceres a mig fer perquè el color no era. Fa mal una estona, i després teixeixes millor. Si això té moralitat aplicable a la vida, que cadascú se la tregui; jo només parlo de mantes.

Que el cos passa factura. Canell dret, cervicals, i aquella postura de gamba que se’t queda després de tres hores amb el ganxet. Ara faig pauses, estiro, i tinc una alarma que es diu “aixeca’t, Babou”. Li faig cas un 60% de les vegades.

Que no s’acaba mai d’aprendre. L’any passat em vaig encallar amb una tècnica de colors que es diu tapestry i em va tenir dues setmanes enganxada i emprenyada alhora. Així vaig encara, amb alguna cosa nova cada pocs mesos. Sort en tinc.

No sé on serà tot això d’aquí a cinc anys més. Sé que la caixa de restes de llana que “algun dia faré servir” seguirà creixent, perquè això és llei de vida teixidora.

Gràcies per aquests cinc anys. De debò. I si alguna vegada has pensat a encarregar alguna cosa i no t’has atrevit, aquest és el moment d’estrenar els cinc següents.